ACTUAR
Foscor. El meu voltant és negre, no hi ha llums tot i ser de dia. Tinc els ulls tancats, deu de ser això. Intento mirar l’exterior, però em sembla tan estrany que em quedo amb l’interior.
Nervis. Els de cada vegada, no canvien, no m’abandonen mai. Intenten bloquejar els meus pensaments, els meus records, sort que no ho aconsegueixen.
Lluito. Una guerra constant entre els meus nervis i l’entorn que m’absorbeix. La cuirassa m’ajuda, el maquillatge ho dissimula, però la batalla va per dins. Intento aconseguir la pau, faig el que sé que he de fer, però costa aconseguir la tranquil·litat desitjada.
Una màscara. A vegades dubto del que és real i el que és un paper, sovint realitat i ficció es barregen, es potencien mútuament i m’inhibeixen a mi. Com distingir-les? La foscor m’ajuda, la llum em confon.
Ulls. Miren i em veuen, m’analitzen, critiquen, jutgen, però tot és un miratge. En realitat no em veuen a mi, veuen el que jo vull que vegin. Es queden amb el personatge, no veuen l’actor, sort.
Dubtes. M’aborden sense miraments ni compassió. Em coneixen, saben per on atacar. Em pregunto si sempre estaran allà, ja sé la resposta. Son els meus millors enemics, em bloquegen i m’indueixen a errors, però tinc agilitat, puc esquivar-los si sóc ràpid. La velocitat m’acompanya, gràcies!
Tela. El tacte és suau, familiar, aporta tranquil·litat i neguit a la vegada. Sembla impossible, però és així. La pols de temps acumulada, els pensaments que guarda, que coneix de tots els anteriors visitants. Jo en soc un de més, això em reconforta i em dóna força. Molts cops les coses insignificants són les més potents, m’alegro d’haver-ho descobert a temps.
Inspiració. L’espero, em desespero! Sempre arriba però sovint és impuntual. Li hauria de regalar un rellotge de sorra, per ensenyar-li que el temps s’escola ràpidament, potser així el valoraria.
Llum. M’encega, desconcerta,...prou! m’adapto ràpid. Les pupil·les abans grans s’encongeixen, tenen por de ser il·luminades, de ser descobertes, de trobar-se desprotegides. Davant meu un mar de desconeguts, una curiositat concentrada... la sorprendré.
Jo. És la meva hora, obro els ulls, la foscor desapareix, els nervis m’abandonen, la lluita es desfà, la màscara se sap el paper, els ulls em troben, els dubtes s’esfumen, la tela puja, la inspiració arriba, la llum s’adapta, i jo, estic preparat per actuar. El teatre és gran, però jo ho sóc més. Veuran un personatge, però l’actor sóc jo, ja se n’adonaran, sempre ho fan. La meva vida és la dramàtica, espero que no m’absorbeixi més del compte, vull ser real!
By: Alexandra
Nervis. Els de cada vegada, no canvien, no m’abandonen mai. Intenten bloquejar els meus pensaments, els meus records, sort que no ho aconsegueixen.
Lluito. Una guerra constant entre els meus nervis i l’entorn que m’absorbeix. La cuirassa m’ajuda, el maquillatge ho dissimula, però la batalla va per dins. Intento aconseguir la pau, faig el que sé que he de fer, però costa aconseguir la tranquil·litat desitjada.
Una màscara. A vegades dubto del que és real i el que és un paper, sovint realitat i ficció es barregen, es potencien mútuament i m’inhibeixen a mi. Com distingir-les? La foscor m’ajuda, la llum em confon.
Ulls. Miren i em veuen, m’analitzen, critiquen, jutgen, però tot és un miratge. En realitat no em veuen a mi, veuen el que jo vull que vegin. Es queden amb el personatge, no veuen l’actor, sort.
Dubtes. M’aborden sense miraments ni compassió. Em coneixen, saben per on atacar. Em pregunto si sempre estaran allà, ja sé la resposta. Son els meus millors enemics, em bloquegen i m’indueixen a errors, però tinc agilitat, puc esquivar-los si sóc ràpid. La velocitat m’acompanya, gràcies!
Tela. El tacte és suau, familiar, aporta tranquil·litat i neguit a la vegada. Sembla impossible, però és així. La pols de temps acumulada, els pensaments que guarda, que coneix de tots els anteriors visitants. Jo en soc un de més, això em reconforta i em dóna força. Molts cops les coses insignificants són les més potents, m’alegro d’haver-ho descobert a temps.
Inspiració. L’espero, em desespero! Sempre arriba però sovint és impuntual. Li hauria de regalar un rellotge de sorra, per ensenyar-li que el temps s’escola ràpidament, potser així el valoraria.
Llum. M’encega, desconcerta,...prou! m’adapto ràpid. Les pupil·les abans grans s’encongeixen, tenen por de ser il·luminades, de ser descobertes, de trobar-se desprotegides. Davant meu un mar de desconeguts, una curiositat concentrada... la sorprendré.
Jo. És la meva hora, obro els ulls, la foscor desapareix, els nervis m’abandonen, la lluita es desfà, la màscara se sap el paper, els ulls em troben, els dubtes s’esfumen, la tela puja, la inspiració arriba, la llum s’adapta, i jo, estic preparat per actuar. El teatre és gran, però jo ho sóc més. Veuran un personatge, però l’actor sóc jo, ja se n’adonaran, sempre ho fan. La meva vida és la dramàtica, espero que no m’absorbeixi més del compte, vull ser real!
By: Alexandra
posted by Javi at 12:10 a. m.
4 Comments:
Ara ja em puc imaginar com et pots arribar a sentir abans d'una actuació,qui ho diria que el nostre giliñus despertaria un altre monstre de la poesia,Bravo Alex esta molt b,el millor com lligas tot al final.Bravo als dos!
Es el que mes m'ha agradat del que he llegit. Comuniques molt be el que sents i ho fas sentir a qui ho llegeix.
Endavant, Xavi!
Petonets de la teva segona mare.
;-)
Me gusta mucho le veo mucho sentimiento besos .luz
A qui he de felicitar? A l'Alexandra,al Xavi o a tots dos?
Que cada un es quedi amb els elogis que mereix. M'he sentit plenament identificada amb el text i crec que no sabría descriure-ho millor...Petons als 2!
Publicar un comentario
<< Home