martes, mayo 23, 2006

Verde

Pienso en ella,
y dibujo una sonrisa;

Sueño con ella,
e imagino un mundo;

Veo que se acerca,
y mi corazón tiembla.

Titubean mis palabras,
y por un instante,
preferiría desaparecer.
Luego la beso.
Moriría si no la volviera a ver.

Recuerdo su aroma,
bebo de su perfume,
y siento llenar mi ser.
Gracias por hacerme creer otra vez.

2 Comments:

Anonymous Anónimo said...

Bien, Gil, bien, vas pillando el punto.
El final (el último verso), un poco como antes, pero el resto, chachi.

martes, mayo 23, 2006 2:41:00 a. m.  
Anonymous Anónimo said...

Xavi, no tinc paraules... increible! ki fos ella... segueix així, no paris descriure el ke sents, que amb els sentiments al teu costat sempre et sortirant obres com akestes!!

martes, mayo 23, 2006 3:40:00 p. m.  

Publicar un comentario

<< Home